Al 2006 li queda poc...

Doncs si, sembla mentida. Fa un any exacte estava pensant quina seria l'inocentada que podria fer als meus amics l'endemà. Tansols queden 4 dies per que un nou any comenci i, amb ell, nous reptes i promeses. M'enduc mil moments bons, però malauradament m'enduc tres o quatre moments per oblidar. I sense titubejar diré que vaig començar sent part d'una penya més nombrosa de la que en sóc (si existeix) ara.

Odio aquesta metamorfosi, no m'hi sento còmode. Però, no obstant, sense part d'aquesta penya no puc viure. Hi he apostat tant, tantes il·lusions traspassades, tanta confiança dipositada, que no puc viure sense vosaltres. Però des d'on estic puc veure el peu de la muntanya, i recordar que algun dia vaig veure'l des de més alluny, des del cim. A la penya principal, al que s'han endut de mi els meus millors moments despres de resucitar com un fènix, els vull dedicar el millor de mi, tota la meva estimació i dir-los que, sense ells, les paraules que avui escric aquí en serien unes altres. Mireu si sou importants, que modifiqueu el meu futur.

Finalment, a tota l'altra gent que he conegut i deixat de coneixer, a tots els amics que s'han topat amb mi en aquest camí que va començar un 1 de gener de fa 361 dies, dir-los que començo un nou cami i espero veurel's, almenys, fins la propera duana del 2008. Gràcies a tothom!!!

Pd: El meu regal d'aquestes festes (que ja podriem dir que estan passades) els regalo aquest escrit d'en Jorge Bucay. Espero que l'entengueu com el vai entendre jo.

En el silencio de mi reflexión percibo todo mi mundo interno como si fuera una semilla, de alguna manera pequeña e insignificante pero también pletórica de potencialidades.

...Y veo en sus entrañas el germen de un árbol magnífico, el árbol de mi propia vida en proceso de desarrollo.

En su pequeñez, cada semilla contiene el espíritu del árbol que será después. Cada semilla sabe cómo transformarse en árbol, cayendo en tierra fértil, absorbiendo los jugos que la alimentan, expandiendo las ramas y el follaje, llenándose de flores y de frutos, para poder dar lo que tienen que dar.

Cada semilla sabe cómo llegar a ser árbol. Y tantas son las semillas como son los sueños secretos.

Dentro de nosotros, innumerables sueños esperan el tiempo de germinar, echar raíces y darse a luz, morir como semillas... para convertirse en árboles. Árboles magníficos y orgullosos que a su vez nos digan, en su solidez, que oigamos nuestra voz interior, que escuchemos la sabiduría de nuestros sueños semilla.

Ellos, los sueños, indican el camino con símbolos y señales de toda clase, en cada hecho, en cada momento, entre las cosas y entre las personas, en los dolores y en los placeres, en los triunfos y en los fracasos. Lo soñado nos enseña, dormidos o despiertos, a vernos, a escucharnos, a darnos cuenta. Nos muestra el rumbo en presentimientos huidizos o en relámpagos de lucidez cegadora.

Y así crecemos, nos desarrollamos, evolucionamos... Y un día, mientras transitamos este eterno presente que llamamos vida, las semillas de nuestros sueños se transformarán en árboles, y desplegarán sus ramas que, como alas gigantescas, cruzarán el cielo, uniendo en un solo trazo nuestro pasado y nuestro futuro.

Nada hay que temer,... una sabiduría interior las acompaña... porque cada semilla sabe... cómo llegar a ser árbol...

Nova secció FHM al blog

Doncs sí, al final la posaré. Ja fa temps que em rondava pel cap de posar-la, però creia que algu es podria sentir ofès i podria arribar a considerar la pàgina de "sexista". Obiament, no ho és, i si decideixo posar-la es pel simple fet de que sóc un lector habitual d'aquesta revista i com a la majoria de nois, m'atrauen les portades de la mateixa.

Decideixo posar, al menú de la dreta, la portada del més actual de la revista FHM, una de les revistes més llegides pels nois de 18 a 30 anys segons l'última enquesta de Focus Edicions. En ella, apart de els posats de les noies més sexys actualment, podem trobar-hi gran varietat de noticies curioses, critiques de pel·lícules, música i jocs i d'altres temes més o menys interessants.

No obstant, m'agradaria fer referència a un concurs que des del 2004 proposen anualment a la revista que, any rere any, va guanyant més adeptes. Es tracta del concurs "Vecinitas", un concurs on qualsevol noia de tota espanya pot enviar una foto seva i ser candidata al premi despres de ser votada pels seus lectors. Aquest any ha guanyat una noia de Madrid, Ana Alves, i encara que resulti curios, de les 100 que es van proposar per arribar a la final, aquesta és la que jo vaig triar. Vosaltres podeu opinar si seu mereix o no. Així que aquesta portada quedara arxivada al blog en aquest post. Pel que fa a les demés portades, haureu d'anar entrant cada més o hus les perdreu, ja que no quedaran arxivades!!!

Perduts #2

Wenas familia. Aquí hus deixo un video per a tots els fans de Perdidos. Una joia del Flash, molt currat i amb música original. En definitiva, més Freak impossible.

X cert, ja tinc els meus primers 6 crèdits de la universitat. Visca jo!

Barça - Madrid (Virtual)

Hus proposo un joc ràpid i fàcil, creat tansols amb una enquesta on-line. Tant fàcil com ajudar-me a fer un gol si ets del Barça, o no ajudant-me si ets del Madrid. Tu tries:

Jugo amb el Barça

Ajuda'm a fer un gol al Madrid!

Voleu jugar? Tansols heu de posar el codi HTML que trobareu a la pàgina web a una entrada del vostre Blog, i cada cop que hi clicareu fareu un gol al Madrid. De moment dem 28 a 62 (Guanya el Barça, esclar). Animeus!!!

Caga Tió...

Avui he nat de compres per Tarragona (víctima del consumisme, que hi farem...) i m'ha fet il·lusió veure la fireta que han muntat a la Rambla. M'han vingut records de quan era petit, quan esperava com a boig per anar a la Sagrada Família de Barcelona a comprar una nova figureta per al pessebre, o una simbomba per cantar despres del sopar de Nadal, o quelcom per posar a l'arbre. Algunes d'aquestes tradicions les mantinc, però d'altres no. I d'entre totes aquestes la que més enyorança em causa és la del tió.


Cada any, sobre el 8 de desembre i des que tinc ús de raó, el tió apareixia baix de l'arbre amb la seva barretina. Tal com em deien els pares, cada dia li donava una mica de llesques de pa sec. Màgicament (hi dic així perque per tots es sabut que un tió no menja) les llesquen es convertien en petites engrunes que restaven despres del seu àpat. Quina llàstima que mai estigués allà per veure com ho feia...

Dies més tard, justament el 24 de desembre (nit bona, i sempre despres de sopar) el tió ens sorprenia tapat amb una manta. I aquí venia on jo no hi estava d'acord. Pobre tió, tots els dies alimentant-lo per acabar fotent-li la pallissa de la seva vida. M'enrecordo que un any m'hi vaig negar a fer-li mal i vai voler aixecar la manta per comprovar si calia estalviar-nos lo de la pallissa... No obstant, la família em va calmar dient que el tió era tan fort i robust que necessitava cops ben forts, més o menys equivalents als copets a l'esquena que ens donen quan tenim tós. Això si, la pallissa sempre valía la pena. Neules, torrons, últimament Ferreros Rocher...

Doncs bé, estic ben segur que quan tingui un fill i per molt que hagin canviat els temps, tindrà el seu tió. Perque són aquestes petites coses el que fan la felicitat, ja que que hi ha més bonic que un nen amb una il·lusió?

Ara em ve una curiositat: que li cantaveu al tió per que cagués? Jo em pensava que era igual a tot Catalunya, pro veig que no. Jo en un Caga tió, caga torró; si no cagues res et daré cop de bastó en tenia prou, però a Blanes, per exemple, la tradició és Tió, tió, caga torró, pel naixement del Nostre Senyor; com més cagaràs més content em faràs. No obstant, la grossa se l'endú una que també la canten per Barcelona, que diu Caga tió, tió de Nadal, posarem el pocs en sal, la gallina a la pasterai el poll a dalt del pi; toca, toca, Valentí. Ara passen bous i vaques, gallines amb sabatesi galls amb sabatons. Correu, correu minyons, que la teta fa torrons, el vicari els ha tastats diu que són un poc salats. Marieta, posa-hi mel; Marieta, posa-hi sucre, que seran un poc millor i així cagarà el tió; tió de Nadal, que caga torronsi pixa vi blanc (Mentre el crio va cantant aixó, el tió té temps de llegir el diari i fumar-se un puro i tot) Jejeje. Si voleu posar-ne alguna de diferent i que sigue popular cantar-la, la podeu posar als comments.

Així que ja sabeu. A donar força menjar al tió, que sinò no tindrem torrons pa nit bona!

No te mates por las mates...

Doncs bé, avui estic preocupat. Tota la vida fent matemàtiques, i a la meva edat de 20 anys, amb un dilema. Segurament algo faig malament, però mentre feia exercicis de Matemàtiques per a la Universitat, m'he trobat amb que 1 = 2. Al·lucinant, oi?

La veritat és que estic dessitjant que algú de matemàtiques em llegeixi i em digui el que estic fent malament, però allà va el meu procés de resolució:

---------------------------------------

Tenim dos variables amb el mateix valor:

x=1 i y=1 d'on y=x

D'aqui obtenim que si en restem una a l'altra, el resultat és nul

x-y=0 ja que 1-1=0

Bé, ara multipiquem cada valor per un mateix nombre qualsevol. Per exemple, el 2:

2·x i 2·y d'on 2x=2y

D'aquí obtenim el mateix resultat que en el pas dos:

2x-2y=0 ja que 2-2=0

(Faig un parèntesi, peque m'entra el riure. Estic convençut de que és la tonteria més gran que deu haver, i que hus fotreu de mi tot el que voldreu i més, però que voleu, les mates mai han sigut el meu fort...)

Bé, tenim dos eqüacions:

x-y=0 i 2x-2y=0

Com que obtenim resultats iguals, podem afirmar que:

x-y=2x-2y d'on 1(x-y)=2(x-y)

I d'aqui eliminem:

1(x-y)=2(x-y)

I obtenim el dilema:

¿¿¿ 1=2 ???

---------------------------------------

Bé, ja ho veieu. Potser una tonteria, pro necessito que algún matemàtic em posi una sol·lució (No, al profe no liu pregunto q es capaç de deixar-me en evidència devant de la classe, i per aixó recorro a vosatltres). Gràcies!!!

Dibuixa'm un somriure

Avui no escric res. Avui, fes-me un favor, i riu una estona ;)

SPAM

De ben petit, sempre m'ha agradat rebre cartes. Abans d'entrar a casa, sempre em veies amb la maneta dins la bústia intentant agafar amb els ditets les cartes que havia deixat el carter. Anys més tard, quan vaig començar amb internet i el messenger, al·lucinava quan algú m'enviava un mail. Flipava quan veia que em posava "tiene 15 mensajes en la bandeja de entrada". Ara n'estic fart, i em posa malalt.

Ja no hi ha alegria en veure que tin "120 mensajes en la bandeja de entrada", perque dubto que hi hagui algun que hagui estat escrit per preguntar com estic, per nara a pendre algo... Tots els e-mails (i descartant aquells de propaganda) són del tipus FW, aquells "reenvia esto a 10 personas"... Doncs bé, analitzant el que contenen, aqui hus deixo 10 raons per a que no m'enviessiu més!

1. Em menjo a gatets, gossets i altres animals moníssims, i si m'envies mails amb fotos d'ells em fas entrar més gana de menjarme'ls.

2. T'agradaria continuar sent el meu amic, tal com diuen els mails q
m'envies.

3. El noi que està malalt no cobrarà ni un duro (molt a pesar meu) per reenviar el missatge.

4. Crec que tinc sentit de l'humor, però la broma que m'envies no és gens divertida.

5. Si reenvio el missatge a 10 persones, mor un Unicorn.

6. Ja he fet el test de intel·ligència, em se les preguntes de memòria i ja consegueixo ser un superdotat.

7. Estic esperant a que tanquen el messenger i el posin de pagament, i el ninot no es torna blau.

8. Si vulgues veure bebes i crios, en compraria un llibre de
maternitat.

9. Tinc 22 Nokies, la XBox, un xec de 2000€ i una entrada doble per nar a Eurodisney (no vull ser egoista)

10. Porto exactamen 4231 anys de mala sort, acumulat per la gent a qui no he reenviat el mail. Que la meva sort canvii, depen de tu.

Suposo que haureu notat que va de conya, encara que el missatge es el mateix. Ara, amb aixó no dic que no m'enviessiu res, simplement que mireu una miqueta més el que envieu, que sen's va el dit massa ràpid a "Reenviar"!

Clons meus en Estats Units

Fa poc ens divertiem mirant el nostre D.N.I. i intentat averiguar quantes persones es deien igual que nosaltres. Ens ho havien comentat els companys, el nombre que nava al darrere dels signes "<" era el nombre de gent que es deia igual que nosaltres. Gràcies a internet, avui en dia, ja sabem que aixó es FALÇ, donat que dos noies que es deien exactament igual tenien nombres diferents. Quina llàstima...

No obstant, avui m'he topat amb una pàgina web algo curiosa. Es tracta de un cercador de persones que es diuen igual que tu, tant de nom com de cognom. De moment només està a caire de Estats Units, ja que és molt dificil fer un cens mundial. No obstant, i coneixent la rapidesa del món d'Internet, ja pots dir que es a nivell mundial. La web es diu How Many of me, i com ja he dit, tansols has d'apuntar el teu nom i el primer cognom i et donarà els resultats. Resulta que a Amèrica hi han 3,553,128 Davids (és el seté nom més popular) i 3,300 Capels. En conjunt, hi ha 36 David Capels a Estats Units.

Així que a partir d'ara, penseu que quan esteu insultant a David Capel, som 37 persones al món (com a mínim) que ens cagarem en vatros! Jejeje. Aqui hus deixo el recuadre que ho verifica, i des d'on podeu entrar a la web:

HowManyOfMe.com

There are: 39 people with my name in the U.S.A. How many have your name?

Per cert, a Estats Units i han 1.048 James Bond, 113 Harry Potter i 503 George Bush (pobrets...)

Pd: Absteniu comentaris tipo "Quina falta de faena tens, macho" o "Com se nota que tens temps lliure". Ja ho sé!

Perduts

Aquesta nit i després de no haver estat emesa la semana pasada, Televisió Espanyola emetrà tres capítols (2x16, 2x17 i 2x18) Centrats en Sun i Jin el primer, en Locke el segon i en Hurley el tercer.

Per als que no coneguin la sèrie els recomano abans de tot llegir tota la trama de la primera temporada, ja que a la televisió estan emeten la segona. Una bona font és Wikipedia-Lost.

Per als que ja seguiu aquesta sèrie, hus posaré un avanç del primer capítol que veureu aquesta nit (atenció, SPOILER, si no has vist la sèrie avans, no ho llegeixis!):

2x16 Toda la verdad

Jin destrossa l'hort per a que Sun torni amb ell i no sigui objecte d'un altre atac per part de "los otros". Sun creu que está embarasada i la por a comunicar-ho a Jin la manté aliena al que ocòrre al seu voltant. Sun recorda que després de varies visites ginecológiques, el metge li diagnostica
una endometrosi que li impediría tenir fills. Mentre, Locke i Jack, demanen a Ana Lucia que interrogui al presoner Henry Gale. Ana Lucia consegueix que Gale li descrigui en un mapa la ubicació exacta del globus amb el que es van estrellar ell i la seva esposa. Ana Lucia, Sayid i Charlie s'internaran en el bosc per saber si diu la veritat o no.

Els altres dos prefereixo no escriure'ls ja que considero que destrossen la trama si no heu vist abans el 2x16.

Ja sabeu que he aposat també per la sèrie El triangulo de las Bermudas. No obstant, recomano molt més aquesta si heu seguit fins ara la sèrie i teniu intencions de seguir-la veient. Però si mai heu vist Perdidos, mireu la de Cuatro (Són tres capitols, mentre que Perdidos en son 25 a la primera temporada, 24 a la segona i la tercera encara no han acabat)

El Triangle de les Bermudes

Des de ben petit sempre m'ha apasionat aquest tema, i els meus pares n'estan farts de que els hi fes preguntes cada cop que en sentia parlar per la tele. Per als qui no ho saben, el Triangle de les Bermudes (situat el l'oceà Atlàntic, entre les illes Bermudes, Puerto Rico i Fort Laureade) contenen un gran misteri, fet que fa que tabé se l'anomeni el Triangle del Diable. El misteri consisteix en que hi han desaparegut nombrosos vaixells, avions i persones, i mai més se n'ha sabut res d'ells.

No fa molt vaig emprar internet per tal de obtenir més informació, diguem-ne, científica, i hi vaig trobar diferentes explicacions. Hi passa la Corrent del Golf que fa que el temps sigui inestable, hi ha un camp magnètic molt elevat que atrapa els avions, sota l'aigua hi han nombroses erupcions volcàniques que provoquen bombolles i fan perdre les propietats de flotar (Principi d'Arquímedes), etc...

Bé, doncs aquesta nit la cadena "Cuatro" (Cadena que aposta per unes sèries de televisió de gran èxit) emetrà el primer dels tres capítols d'una sèrie anomenada, com no, El Triángulo de las Bermudas, de gran èxit als estats units i produïda entre d'altres per Bryan Singer (X-Men). La sèrie pinta bona, ja que per rodar-la s'hi van destinar 22 millons de dòlars i intervenen més de 850 efectes especials.

A aquells que no tinguin que fer res aquesta nit i tinguin ganes de saber més sobre el tema, els animo a que la mirin aquesta nit a les 22.00 h, i en comments n'anem parlant. No obstant, jo avui no la miraré. La grabaré i la miraré demà, ja que recomano molt més que miressiu Perdidos!

Music never dies!

A tots aquells que heu entrat algun cop a aquest blog en les últimes semanes: no he borrat l'espai dels videoclips! A partir d'ara, el blog es diu Escolta'm i el continuaré editant i postejant cada cop que una cançó em motivi. A tots els que no heu entrat, hus invito a que hi entreu. Trobareu algunes cançons que han impactat en la meva vida (es com buscar-les al youtube, però aixó que hus estalvieu!). Entreu-hi, hus esperen Robbie Williams, Queens of the stone age, Foo Fighters, Pereza, muchachito Bombo Inferno, No doubt, Oasis...

Pregó d'inici del Blog

Bé, crec q no cal tornar-me a presentar. Weno, almenys hus donaré la benvinguda al nou blog. Un nou blog comporta noves obligacions, alhora que noves sensacions. Crec que hi haurà prouta gent que dira: "Cullons aquest paio, mira que ha fet blogs diferents, i sempre fracasa!". Ehms, doncs si, esteu en lo cert.

He intentat evaluar el perquè, i bàsicament és degut a que parlo tansols de mi. Em centro en mi, em prenc el blog com un diari personal, on jo sóc el protagonista i director de la pel·lícula que es narra. I no dic que aixó estigui malament, però vull cambiar (sips, la meva vida és un canvi continu). Així que intentaré fer un experiment: no parlar de mi. Parlaré d'allo que m'agrada, de les notícies que em sorprenen, el que faig amb els amics...

Potser els que no em conegueu massa direu "Doncs si que era egocèntric el tio, sempre parlant d'ell mateix". Bé, aixó no es cert. Simplement emprava el blog com a vàlvula d'escapament, un lloc on quan tingues algun problema o sentiment l'exposés a tot el món per evitar ser compadit per un amic i obtenir una resposta més objectiva. A aquestes altures de la pel·lícula (i no em vull equivocar) ja tinc amics amb qui poder exposar problemes i ser respost amb objectivitat. Així que ara dedicaré el blog a un caire més "cultural", on tractaré temes que cregui actuals i d'interés.

Bé, aquest és el sermó que sempre he de fer en començar un blog nou. No hus prometo que tingui una vida llarga, però almenys hi dedicaré interés i esperança. A tots els que heu llegit aixó, Gràcies!